La batalla que mai es va lliurar

Els terrenys de Vandellòs II amaguen vestigis de les línies de defensa que van projectar els republicans per a evitar l’avanç nacional cap a Catalunya. Els búnquers i les trinxeres del Coll de Balaguer es mantenen intactes, 70 anys després, a l’espera d’una batalla que mai es va lliurar.

Amagat als paisatges del terme municipal de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant es manté quasi intacte al pas del temps tot un sistema defensiu composat per centenars de metres de trinxeres, alguns búnquers, polvorins i refugis de tropa. Són les restes d’un dels ramals de les línies de defensa projectades per Vicente Rojo, el cap de l’Estat Major de l’exèrcit republicà durant la Guerra Civil, per a contenir l’avanç Nacional cap a Catalunya. Els terrenys que ocupa actualment la central nuclear Vandellòs II amaguen algunes d’aquelles trinxeres i un búnquer a la línea de costa. Tot aquest sistema defensiu ha estat catalogat per l’Alfons Tejero, un aficionat a l’arqueologia de l’Hospitalet de l’Infant, que actualment està desenvolupant l’estudi amb un equip d’estudiants de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat Rovira i Virgili.

La porta de Catalunya

El Coll de Balaguer ha estat al llarg de la història un punt militar estratègic ja que es considerava la porta d’entrada a Catalunya. L’orografia escarpada l’ha convertit en testimoni de moltes batalles i, un cop més, durant la Guerra Civil, els republicans van creure que algun dels xocs crucials de la contesa es lliuraria en aquest tros de terra.

Des de setembre del 1936, Mallorca quedava al costat nacional i durant el mes d’octubre el poble de Roses, a Girona, fou bombardejat per sorpresa posant de manifest la debilitat de la costa davant els atacs nacionals. En menys de dos any el cercle es va anar cenyint sobre Catalunya i al 1938 ja es trobava pràcticament aïllada de la resta del territori republicà. Fou llavors quan Vicente Rojo, el principal estratega militar de la República, va decidir defensar Catalunya amb línies fortificades. La primera d’aquestes es trobava al Coll de Balaguer. La Generalitat i la República tenien informació estratègica de que Franco realitzaria un gran desembarcament per terra, mar i aire en aquesta zona i així va ser com arquitectes i enginyers civils de Catalunya es van posar al servei de la República per a dissenyar l’entramat defensiu de la zona.

Com que tots els homes joves es trobaven al front i no es comptava amb mà d’obra, la República va instal•lar a l’Hospitalet de l’Infant un camp de treball amb uns 3.000 religiosos i presos polítics procedents de les presons de Catalunya i València. Aquests van ser obligats a treballar en condicions infrahumanes per a cavar trinxeres i aixecar búnquers, refugis i polvorins. En uns sis mesos, amb l’esforç d’aquests homes que van treballar com a esclaus, es va aixecar una zona fortificada d’uns 9 quilòmetres de llarg.

Malgrat tot, aquell desembarcament planejat per Franco i els seus generals al Coll de Balaguer mai es va arribar a produir. La sort de la República es decidiria a l’Ebre, la batalla més gran que es va lliurar durant la Guerra Civil, la més sagnant i llarga de totes. A principis d’abril del 1938 l’exèrcit nacional va entrar a Catalunya per la província de Lleida i més al sud, el 15 d’abril, es van obrir pas pel Maestrat arribant a les platges de Vinaròs. El territori republicà quedava dividit en dos. Vicente Rojo es va veure obligat a canviar d’estratègia i dissenyar un nou pla per a obligar als nacionals a distreure forces de l’atac a València i així alleugerir la situació de l’exèrcit de Llevant. D’aquesta manera, la contesa es va desplaçar a l’Ebre.

Els nacionals van arribar a la zona del Coll de Balaguer procedents de Móra d’Ebre i l’Ametlla de Mar, amb un exèrcit republicà ja en retirada que no va poder fer més que destruir al seu pas camins i ponts per intentar, en la mesura del possible, retardar l’avanç de les tropes de Franco.

Petjades del passat

Durant els poc més de 70 anys transcorreguts des d’aquella època, la dificultat d’accés de la zona i l’oblit dels veïns han fet que la major part d’aquell sistema defensiu es mantingui molt ben conservat. Aquesta petjada del passat no va passar però desapercebuda per a l’Alfons Tejero, un empresari de l’Hospitalet amb vocació d’arqueòleg i historiador que ja ha publicat dos llibres sobre el patrimoni històric del seu municipi: Inventari de les restes arqueològiques i històriques de la plana del Coll de Balaguer (2008) i Recull de les cases antigues de l’Hospitalet de l’Infant (2006).

Alfons s’ha dedicat en el seu temps lliure a localitzar i catalogar els búnquers i trinxeres i gràcies a la col•laboració dels estudiants d’arquitectura de la URV s’està aprofundint en l’estudi i divulgació del patrimoni històric. Gràcies al treball de 17 d’aquests estudiants ja s’han catalogat 23 emplaçaments diferents i està previst que el treball continuï durant el proper curs.

Trinxeres i un búnquer, patrimoni històric a CN Vandellòs II

Al sud de la central nuclear Vandellòs II, a escassos metres del tancat que limita les instal•lacions, descobrim una trinxera perfectament conservada. Durant anys, aquesta zona s’havia mantingut salvatge, de manera que les restes havien passat desapercebudes, amagades entre les males herbes, a l’ombra dels pins. Fins i tot, quan la unitat de medi ambient, durant les tasques de neteja de la zona va descobrir les restes, les va atribuir en principi a una construcció rural realitzada per algun camperol. Però les característiques especials del traçat que s’allarga com un passadís zigzaguejant a una profunditat d’aproximadament 1’5 metres van revelar el seu origen.

En realitat les restes que es conserven estan formades per diverses trinxeres unides entre sí i mostra les diferents tècniques de fortificació utilitzades a l’època, un treball laboriós en pedra seca, construït en maçoneria o picat directament a la roca. En aquest cas concret, s’observen dos tipus de construccions: en ziga-zaga, amb seccions d’uns tres metres, que tenia com a objectiu salvaguardar als soldats en el cas de destrucció d’alguna de les seccions; i amb aquest mateix objectiu, l’altra modalitat, constitueix un traçat en línia recta separat també en seccions a través d’un mur. Un recinte d’uns 4 m2 és el que es denomina el pou de tirador, on se situaria un arma pesada com una metralladora. Finalment, el recorregut d’ambdues trinxeres s’uneix en un espai d’una amplitud superior constituint un refugi que podria albergar a un grup nombrós de soldats.

La fortificació amb trinxeres com les que es conserven al Coll de Balaguer formaven part d’una estratègia de defensa que va ser utilitzada per última vegada durant la Guerra Civil espanyola. En elles, la primera línia de defensa terrestre, les trinxeres, blindaven el terreny cap a l’est fins arribar al mar on se situava generalment el búnquer per a la protecció marítima. En el cas del patrimoni històric oposat a CN Vandellòs II existeixen també restes d’un búnquer als terrenys situats al nord, limitant amb Vandellòs I. L’accés a l’edificació és arriscat, situat al cim d’una zona rocosa, dominant la costa de nord a sud. Un espai privilegiat que es va mantenir ignorat durant anys, encara que no desconegut. Segons documenta la publicació de la SNE, Història Nuclear d’Espanya, un turista holandès va utilitzar el búnquer com a allotjament de vacances gràcies a la picardia d’algun treballador de l’administració. Quan es van triar aquests terrenys per a la ubicació definitiva de Vandellós I, l’inquilí es va veure obligat a abandonar el seu “apartament”, no sense abans oposar resistència i defensar els drets que suposadament li corresponien.